Seguretat Humana

Propuesta operativa: papel que Europa debe llevar a cabo. Objetivo general: preservar la seguridad europea y los valores democráticos, evitar una fractura estratégica transatlántica, y maximizar la autonomía europea en defensa, economía y tecnología, sin cerrar la colaboración pragmática con Estados Unidos. A. Diplomacia y narrativa (corto plazo — 0–12 meses) Respuesta diplomática coordinada y firme. Los ministros de Exteriores de la UE y los jefes de gobierno (o un grupo dirigido por la Comisión y el Alto Representante) deben emitir una declaración conjunta que: a) reconozca la importancia de la relación transatlántica; b) rechace cualquier apoyo a la intervención en procesos democráticos internos europeos; y c) ofrezca cooperación en asuntos de seguridad compartida. Esto restaura confianza pública y pone límites claros. (Acción inmediata). Transparencia y canal de crisis con EE. UU. Activar un mecanismo de alto nivel (reuniones periódicas cara a cara entre líd...

L'esquerra a les democràcies occidentals s'enfronta al desafiament de reconnectar amb les majories que estan començant a veure en partits extremistes i radicals, una possible opció per a resoldre els seus problemes sense valorar les conseqüències per a la democràcia. Per aconseguir-ho, ha de transcendir la dicotomia tradicional de la política i adoptar un marc que ressoni amb les preocupacions quotidianes de la ciutadania: la Seguretat Humana. Aquest concepte, impulsat per les Nacions Unides, va molt més enllà de la defensa militar o policial, redefinint la seguretat com la protecció integral de les persones davant d’amenaces greus i generalitzades en la seva vida diària. Per a un partit d'esquerra, adoptar aquesta visió no és només una estratègia política, sinó la manifestació més pura del seu compromís amb la justícia social i l'equitat. Més Enllà del PIB: Seguretat Econòmica i Social El nucli de la inseguretat per a milions de ciutadans és la precarietat econòmica. L...

  La seguretat és molt més que una xifra en un informe policial. És una sensació, una emoció col·lectiva que influeix directament en la convivència, el benestar i la qualitat de vida. A Catalunya, les dades oficials indiquen que el nivell de delinqüència s’ha mantingut estable en la majoria de municipis, però la percepció de seguretat de la ciutadania ha disminuït en els darrers anys. Aquesta distància entre la seguretat real i la percebuda és, avui, un dels grans reptes de les polítiques públiques locals. Dades i percepcions: dues cares d’una mateixa realitat Segons l’ Enquesta de Seguretat Pública de Catalunya (ESPC) del Departament d’Interior, un 84% de la ciutadania afirma sentir-se segura al seu municipi. Tot i així, aquesta xifra cau fins al 68% quan se’ls pregunta per la seguretat al seu barri, i encara més (52%) en grans ciutats com Barcelona. Les dades objectives —robatoris, delictes contra el patrimoni o violència urbana— no sempre justifiquen aquesta sensació d’inse...

El marc legal actual es basa en diversos textos normatius: la Llei Orgànica 2/1986 de Forces i Cossos de Seguretat (FCS) —que regula les competències estatals, autonòmiques i locals en matèria de seguretat i estableix el marc constitucional de cooperació entre administracions —; la Llei 4/2003 , de 7 d’abril, d’ordenació del sistema de seguretat pública de Catalunya, que preveu la coordinació entre Mossos, policies locals, Generalitat i ajuntaments ; la Llei 16/1991 , de 10 de juliol, sobre els cossos de policies locals catalanes ; i la Llei 10/1994 que regula el cos dels Mossos d’Esquadra, amb successives modificacions (per exemple, lleis 2/2003, 2/2008…) . Malgrat aquest entramat normatiu per cobrir àmpliament les competències policials i de coordinació interadministrativa en matèria de seguretat ciutadana, convivència i civisme, la realitat demostra la insuficiència en la pràctica quotidiana. Sobretot pel que fa a revertir la tendència de la percepció d'inseguretat ciutadana...

Cada any, el cos de Mossos d’Esquadra atorga medalles i distincions a persones i institucions que, segons criteris interns, han destacat en la col·laboració i coordinació amb el cos policial. A priori, res a dir.  De fet, seria lògic i fins i tot saludable reconèixer aquells qui han fet aportacions valuoses i duradores al servei públic. Però quan observem de prop el funcionament real d’aquests reconeixements, no triguen a sorgir dubtes —i no pocs. És legítim preguntar-se quin criteri objectiu i verificable guia l’atorgament d’aquestes medalles, especialment quan veiem com caps de policies locals que porten escassos mesos en el càrrec són condecorats abans que alts comandaments amb dècades de trajectòria, o sense cap mèrit destacat que transcendeixi el seu títol. Aquesta pràctica no només genera perplexitat, sinó que posa en qüestió la credibilitat d’un sistema que hauria de ser exemplar. La coordinació i col·laboració entre cossos policials —especialment entre Mossos ...

  En un mundo marcado por la desigualdad, la violencia estructural y la incertidumbre climática, los gobiernos de todas las latitudes parecen haber encontrado un punto de coincidencia: gastar más en armas y menos en cuidados. En lugar de invertir en salud pública, vivienda digna, atención a nuestros mayores o protección social, las potencias mundiales —y también aquellas que apenas llegan a fin de mes— están desviando sus presupuestos hacia el gasto militar como si estuviéramos en plena Guerra Fría. Es escandaloso y profundamente inmoral. Mientras hospitales cierran plantas enteras por falta de personal, miles de personas mayores mueren en soledad en residencias sin supervisión adecuada. Mientras millones de jóvenes ven negado su derecho a una vivienda asequible, se firman contratos multimillonarios para adquirir cazas, tanques, drones y misiles. Mientras nuestras culturas y religiones siguen sin aprender a convivir con respeto y diálogo, los gobiernos prefieren preparar la próxim...

  Por más que a algunos les moleste admitirlo, la verdad demográfica de España es tan clara como devastadora: este país no se muere por la inmigración, se muere porque sus propios ciudadanos han renunciado a tener hijos. La crisis de natalidad no es un fantasma abstracto; es una realidad que lleva más de una década agravándose y que, en última instancia, hace que necesitemos más inmigración. Y no, no es opcional: es una cuestión de supervivencia nacional. Entre 2015 y 2024, España ha perdido un 25% de sus nacimientos . Es decir, uno de cada cuatro niños que debería haber nacido, no ha llegado a existir. En comunidades como Galicia o el País Vasco, los datos son directamente dramáticos. Las mujeres de entre 28 y 38 años , una franja de edad históricamente fértil, ya no tienen hijos o no encuentran hombres con los que tenerlos, una masculinidad que está renunciando a ser padre. La mayoría, como muestran los datos del INE, ni siquiera uno. Y las que lo hacen, lo hacen tarde y con uno...