LES (IN)SEGURETATS DE LA EUROPA DEL SEGLE XXI

Que a Europa s'estan movent fonaments sòlids que van estar forjats des de finals del segle XVIII fins a consolidar-se a partir de la segona meitat del segle XX, a ningú se li pot escapar.

Aquests fonaments, fonts de l'Estat del Benestar, fonts de seguretat dels Estats nació del segle XX, construïts de revolució en revolució, de guerra mundial en guerra mundial, arriben molt tocats a la primera dècada del segle XXI.

La forta crisi econòmica de finals de la primera dècada del segle XXI, de la que encara s'està sortint en ple any 2018, està posant sobre la taula qüestions de seguretat vital per als habitants de la Europa d'avui. Una Europa que segueix sense fer el pas, per passar de ser, una munió d'Estats sobirans amb una moneda única, un mercat comú, un espai de lliure circulació de persones membres d'algun Estat, un Parlament Europeu, Euroregions, directives UE, etc., a quelcom més adient a les necessitats dels i les europeus/es.

Vivim un moment en el que fenòmens locals es fan globals, i acaben afectant localment arreu. No només els fenòmens com el terrorisme islàmic afecten a Europa i es poden manifestar localment en qualsevol indret local en qualsevol moment. Hem de ser conscients com a europeus que tenim altres qüestions de primeríssim ordre a resoldre, l'envelliment de la població europea és un dels problemes de seguretat més grans que patim i patirem, la crisi econòmica de la que no s'acaba de sortir, el terrorisme islàmic que cal combatre conjuntament amb més eficiència, la seguretat i defensa militar d'Europa, les infraestructures necessàries per al desenvolupament productiu dels clústers que formen les ciutats importants de cada Euroregió, el model de la justícia europea, el model de la policia europea, el model de sanitat europeu, etc...

El proper dia 9 de maig és el dia de la Unió Europea i aprofitant aquest dia tan especial, per als que ens sentim europeus i volem una Europa forta, pròspera, democràtica, multicultural, cosmopolita en els seus centres de riquesa i expressió col·lectiva que representen les seves grans ciutats, hem de reflexionar i si cal acceptar que cal fer renúncies per part de tots i totes els demòcrates que composen la Unió Europea. Calen aquestes renúncies per superar populismes, secessionismes, independentismes, en definitiva, tots aquells posicionaments que van ser orígen dels Estats nació del segle XX de la vella Europa i que avui no estan deixant veure el bosc a les ments brillants que tenim.

Europa ha de sumar i superar els Estats nació que encara imperen en el mapa polític de la Europa del segle XXI. 

La Europa del segle XXI i el seu èxit no es juga, al meu entendre, en l'Europa dels Estats, ni dels vells, ni dels nous, ni dels que vulguin arribar a ser-ho.

La Europa del segle XXI és la Europa de les grans ciutats i de la resta dels municipis emmarcats en les Euroregions. Euroregions que s'han de dotar de contingut polític, de representativitat com a braços descentralitzats del Parlament Europeu. Penso que així, potser, superarem l'actual escenari d'incertesa, però no sense renúncies.