DESOBEDIÈNCIA CIVIL NO VIOLENTA VS FORÇA TRANQUIL·LA DE LA INTEL·LIGÈNCIA

La desobediència ha estat sempre un indicador de què, quelcom establert, tensiona les normals relacions que en tota societat civil han d'existir, per tal que aquesta pugui desplegar-se acord a un ordre social i polític comunment acceptat pels ciutadans/nes.

Aquesta desobediència civil no violenta a la que s'apel·la, mai acaba sent del tot no violenta, perquè en el fet de desobeir ja hi ha una tensió violenta al violentar a allò establert al que caldria obeir s'estigui o no d'acord i això acaba tenint conseqüències. Desobeir és no obeir i obeir és entre altres acepcions, executar allò que mana algú, cedir a alguna cosa, impuls o a l'acció, complir un manament, etc.

La desobediència civil no violenta que ve motivada per unes circumstàncies de creença i convicció contrària a allò establert, es troba finalment davant de la icona del que representa l'ordre establert, per excel·lència, que són els seus agents de policia.

A Catalunya, sempre sota aquesta convicció, els agents de l'ordre establert operen.

Malgrat els esforços que es fan en una i altra posició tan sigui des dels que exerceixen la legítima convicció de la desobediència civil no violenta, com pels que en el compliment del seu deure exerceixen la força tranquil·la de la intel·ligència, sempre acaben produint-se situacions violentes i amb persones ferides de diferent grau de consideració.

Constatem doncs en aquests fenòmens, com el lleguantge amb el seu significat, i el que suposadament uns i altres acompleixen amb convicció, reflexa el divorci més absolut entre la "desobediència civil no violenta" i "la força tranquil·la de la intel·ligència".

Novament, al meu entendre, es posa sobre les esquenes de la policia, la incapacitat política per resoldre problemes polítics i d'ordre social. Quan tot falla en una societat, els problemes que no ho són, s'acaben convertint en problemes policials o de la policia.

Demanar la dimissió o destitució del conseller d'interior és penjar un problema de resolució política al departament d'interior de forma injusta i pervertida, com sempre es fa amb la policia i amb els seus responsables tècnics i polítics.

Si algú ha de dimitir és/són aquell/a/s/es que no estan a l'alçada dels moments polítics i d'ordre social que es requereixen, i sobretot, aquells/es que demanen la dimissió del conseller d'interior, que amb el seu personal, treballa per garantir els drets i llibertats de tothom en el marc legal establert.