UN SISTEMA DE MEDALLES QUE FA AIGÜES

Cada any, el cos de Mossos d’Esquadra atorga medalles i distincions a persones i institucions que, segons criteris interns, han destacat en la col·laboració i coordinació amb el cos policial. A priori, res a dir. 

De fet, seria lògic i fins i tot saludable reconèixer aquells qui han fet aportacions valuoses i duradores al servei públic. Però quan observem de prop el funcionament real d’aquests reconeixements, no triguen a sorgir dubtes —i no pocs.

És legítim preguntar-se quin criteri objectiu i verificable guia l’atorgament d’aquestes medalles, especialment quan veiem com caps de policies locals que porten escassos mesos en el càrrec són condecorats abans que alts comandaments amb dècades de trajectòria, o sense cap mèrit destacat que transcendeixi el seu títol. Aquesta pràctica no només genera perplexitat, sinó que posa en qüestió la credibilitat d’un sistema que hauria de ser exemplar.

La coordinació i col·laboració entre cossos policials —especialment entre Mossos i policies locals— no es construeix amb una salutació institucional o una reunió puntual. És fruit d’una feina discreta, constant i compromesa. I sovint, els veritables artífexs d’aquesta connexió no són els que assisteixen als actes o porten galons visibles, sinó els agents i comandaments intermedis que treballen cada dia, amb vocació, des de l’anonimat. Aquests, paradoxalment, són els grans absents a les cerimònies de reconeixement.

Hem construït una cultura de la medalla que premia el càrrec per sobre del mèrit, la jerarquia per sobre de l’impacte real. Un sistema que invisibilitza els veritables líders: aquells que lideren des del silenci, des del compromís amb la tasca ben feta. Els líders en color blanc, que no criden, que no figuren, però que sostenen el pes del sistema.

No es tracta de rebutjar els reconeixements. Es tracta de fer-los justos, honestos i, sobretot, coherents amb la realitat del servei públic. Perquè si continuem premiant la forma per damunt del fons, estarem construint un relat fals de qui construeix realment la seguretat del país.

Potser ha arribat el moment que algú miri de revisar aquest sistema. De repensar-lo. De reconèixer no només els qui signen acords o ocupen càrrecs, sinó els qui, cada dia, teixeixen la veritable col·laboració entre policies amb professionalitat, respecte i discreció. Ells també mereixen un espai en la memòria col·lectiva. O, com a mínim, que no se’ls esborri cada cop que s'encarrega una nova medalla.