LA PROPOSTA MAIÉUTICA EN L'EXERCICI DE LA PROFESSIÓ POLICIAL

 Llegia la contraportada de La Vanguardia del divendres 14 de febrer de 2025 on s'entrevistava al company Óscar Soaz aquest matí tot fent un cafè.

Clica enllaç per llegir la entrevista

Arrel del la publicació del seu llibre Manual de Ética y Retórica Policial, i la finalització del seu doctorat en humanitats, l'Óscar intenta posar en valor l'art de la retòrica com a mitjà per a que els professionals de la policia exerceixin la seva tasca diària, fonamentant en els valors del mètode socràtic l'ús de l'eina retòrica.

Intenta allunyar dels postulats sofistes i del que han significat sempre col·loquialment de forma pejorativa, el fet de construir discursos persuasius per tal de convèncer i no imposar al ciutadà les normes que ens hem donat democràticament com a societat.

Em planteja aquesta proposta molts interrogants tot i ser prou interessant. Realment tenim uns cossos de policia, col·lectius suficientment avesats a la reflexió abans de l'acció? Tenim perfils seleccionats per exercir la professió que s'ajustin a aquesta proposta? És una proposta realista o bé és més aviat utòpica donades les característiques actuals de la majoria de persones que integren aquests col·lectius professionals? És una proposta més avesada a ser formativa que operativa? En col·lectius marcadament jeràrquics on es prima més l'obediència que la desobediència té cabuda una proposta d'aquest tipus on es generarien diàlegs en tota la escala de categories que podrien generar disfuncionalitats en les operatives? Quin seria l'espai per aplicar el mètode socràtic? Si cada policia ha de autorealitzar-se les preguntes así mateix davant de cada cas sense seguir uns marcs procedimentals comuns o tot i tenint-los, com avaluarem que la resposta donada serà la correcta en la majoria de casos amb actors diferents?

Al meu entendre en tot professional de la policia, hi ha una forta càrrega empàtica que serveix per ajustar la proposta maiéutica de l'autor, posar al ciutadà al centre, que malauradament el marc procedimental de vegades redueix, depenent del grau d'empatia del que actúa i, sobretot, de la incapacitat o lentitud del sistema administratiu o penal per donar la resposta adient, sobretot quan els professionals de la policia han d'actuar davant de conflictes o situacions que s'han policialitzat i no requereixen d'una solució policial perquè no és el servei competent de l'administració que ha de donar la resposta.

Des de fa molts anys, sobretot, arrel de cursar el màster de polítiques públiques en seguretat del professor Jaume Curbet (EPD), i seguint els postulats del sociòleg francés Loïc Wacquant que va cloure magistralment el màster, quan qualsevol tipus de fenòmen o conflicte no policial és policialitza, s'agreuja, i no policial vol dir que estem esmerçant uns recursos equivocats per a la solució del fenòmen o del conflicte. No estem plantejant bé la problemàtica i, per tant, no estem encaran bé l'operativa de la possible solució que requereix d'altres recursos per ser resolta. El més fàcil per als responsables polítics per a mitigar els efectes d'una determinada problemàtica és enviar a la policia, però, no és la solució. El concepte de transversalitat o més aviat la seva idea, neix d'aquesta reflexió de Loïc Wacquant, malgrat el pas del temps, parlo del 2010, encara no hem sabut com encaixar del tot les respostes transversals a les necessitats que determinades problemàtiques que es presenten en els pobles i ciutats requereixen i seguim enviant a la policia com a primer pas.

Per tant, la proposta maiéutica en l'exercici de la professió policial, és interessant, però alhora marcadament utòpica tal com estan concevudes les organitzacions avui, marcadament procedimentades, burocratitzades i tecnificades, on queda l'espai per al diàleg que ha de servir per convèncer amb arguments com ens apunta l'art de la retòrica, perquè si la policia ha de ser el primer esglaó de l'administració que ha de donar la primera resposta a determinades problemàtiques i conflictes, plantejar-se preguntes del tipus; quina acció que faci beneficia més al ciutadà? com viuria jo aquesta situació si fos el ciutadà i no el policia? no encaixa majoritàriament en la manera de fer actual. La proposta maiéutica en l'exercici de la professió policia pot ajudar a vehicular la resolució de problemàtiques o conflictes que requereixin altres serveis de l'administració que no són els pròpiament policials. Ens estem anant a postulats de model de servei de policia de proximitat, clarament. Un model de servei policial humanista, que tot i fer la corresponent detecció de problemàtiques, conflictes, i la seva anàlisi, es veu de vegades mancat del suport necessari de la transversalitat que requereixen les propostes de solució i sobretot de la temporalitat d'aplicació de les mateixes.

Certament si tota l'administració va en la linia de la proposta maiéutica en l'exercici de la professió i els procediments i processos de transversalitat en la resolució de les problemàtiques i conflictes són més àgils, pot ser, si que podrem aconseguir una ciutat d'amics i amigues com diu el Dr Soáz en la entrevista, mentre tant, sembla que el refugi íntim de cadascú continuarà estan fora de l'exercici de la professió i més enllà de la satisfacció del deure complert.